Muchos de vosotros no sabeis quien es Artur, pero los que habeis corrido la UTST le debeis unas gracias amigo. Siempre se ofrece de voluntario y vive intensamente la carrera desde el otro lado, ese lado que tanto nos ayuda y que no siempre agradecemos.
Hace unas semanas se apuntó al gimnasio S´Aigo Blava y entrena para encontrarse mejor, poder conocer los caminos por los que nosotros corremos y porque no, poder correrlos algun dia con nosotros.
El camino es largo y hay que hacerlo poco a poco con cabeza, de esta manera y entrenando varias semanas se atrevió con su primer gran reto, Cuber-Pollensa por montaña y de noche. Para muchos es un simple entreno de cualquir tarde pero para todos fue algun dia algo inimaginable, una locura de Km.
Os dejo con su crónica que no tiene desperdicio, el sufrimiento de un popular por conseguir su primer reto, me alegro de que lo consiguiera.
A na Carme i n'Arantxa, i a en Dani. Sense elles i ell no jo no hagués arrivat!
Poc després de que en Roman i Senyora, i companyia sortissin correns, ells s'estan entrenant i volien aprofitar aquesta travessa per fer un entrenament de nit, van començar les explicacions de l'organització sobre la nostra Marxa, que estava a punt de començar. 60 caminants cami de Pollença.
Minuts després de les dotze es donava es sus de sortida. El neguit inicial de trobar-me en un lloc desconegut, fosc, envoltat de gent que no coneixia, a punt de començar a caminar... es tornà emoció per arribar a Pollença. Un nosequé em sortia de dins i em deia: “ho aconseguiràs!”
De camí a la Font des Prat pensava en el que li havia dit a en Dani feia un moment: si no haguessis vingut potser m'hagues quedat a l'autocar. A l'hora de la veritat, a punt de començar va ser quan em vaig adonar del que anava a intentar fer. I tenir a en Dani d'avora em feia sentir segur.
Després de deixar la font des Prat, el meu amic em va anunciar que poc després fariem la pujada més llarga i dura de la travessa. Ell, que havia vingut correns de Sòller amb el grup d'en Roman, estava molt més fresc que jo!
Aproximadament 40 minuts després de la sortida, segurament per la pujada de ses cases de neu, en Dani em donà els seus pals i em digué: “pon las manos por la cinta y apoya las muñecas”. I es va posar davant... Certament el detall em va ajudar prou a continuar pujant, però poc després, la pujada va poder amb mí, fins i tot m'ofegava intentant beure aigua donada la falta de practica. Primera lliçó basica: segueix el teu ritme, no el dels demés. I vaig afluixar la marxa tot veient com em passava tot de caminants. Els primers instants dofec pensava trobar en Dani, que s'adonaria que em deixava enrere i s'aturaria. Però ja no vaig tornar a veure el meu amic. Utilitzava els seus pals, un dels seus frontals, el seu “camelback”. I em vaig adonar que el millor era allò. Que ell continués, ja m'havia donat l'empenta, els consells i el material suficient per fer la travessa. Ara només era cosa meva. Vaig patir per arrivar a dalt de tot . Lentament, potser massa lentament, i respirant a cada pas. Era la primera i començava a pensar si realment podria superar aquest repte. Veient el ritme dels demes, i com em passaven, i com de malament ho passava jo a cada pas, a cada pedra...
Dues hores i mitja després vaig canviar les piles del frontal. Feia una bona estona que només sa Lluna m'acompayava en silenci, i de tant en tant veia de lluny llumets fent pampallugues, que m'indicaven que estava seguint bé el traçat. Però no m'agradava estar sol. Vaig seguir baixant les voltes d'en Galileu fins que les vaig veure. Eren dues noies, anaven a un ritme tranquil, constant. “El teu frontal fa molta llum, ens ilumina molt bé el cami” i a partir d'aquell moment elles van marcar el pas, i el meu frontal, que m'havia deixat en Dani, ens iluminava el camí. Des d'alla a Son Amer. Després de descubrir que els tres duiem els numeros de dorsals correlatius del 113 al 115 i un cop vam reposar un poc d'energies vam començar la segona meitat de la travessa. Elles marcaven el ritme i jo mig en broma de tant en tant demanava posar-me al davant. Realment començava a defallir i veia que el seu ritme lentament també l'anava perdent. Vam pujar plegats el Coll de s'arena, i vam passar Binifaldó. Aquest tram no era dur ni molt menys. Ara el que pesava era l'esforç de les hores precedents. Pesava esser la primera travessa. Per sort per a elles també es la primera, pensava mentre agraïa el seu esforç per mantenir un ritme que jo pogués seguir. Notava que elles dues podien seguir el mateix però jo...cada cop em costava més. Na Carme, que estirava un poc més que n'Arantxa i jo, va proposar desconectar el frontal quan el camé de Binifaldò es va fer mes ample. Ja no el vam tornar a encendre. La lluna ens donava la llum necessaria per continuar i despres es faria de dia.
Quan ja no podia permetre que elles trenquessin el seu ritme per mi, a risc de que perdessin massa temps, vaig demanar que continuessin. Jo ja no podia mes. Erem a la part final del cami vell de Lluc a Pollença. Havien fet per mi tot el que es podia fer. Em van marcar un ritme, em van estirar, m'havien ajudat!!. Havia arrivat allà per elles. Ara em tocava acavar a mi sol. Si és que era capaç de fer-ho.
Ara un tram d'asfalt, ara un tram de terra, vaig anar arrivant prop del refugi des Pont Romà. Anava molt lent i les cames em feien molt de mal. Sobretot els genolls i els malucs. Vaig veure uns altres caminants que s'acostaven a bon ritme al meu darrera, pensava que era el darrer i que ells eren el grup granera. No sé com vaig intentar augmentar un poc el ritme...impossible. Em van dir, però que ells no eren el grup granera, que venia un poc més enrera i que quedava mes o menys un quart d'horeta per arrivar... serien les vuit, deia un dels organitzadors. Durant una estona vaig seguir el seu pas, despres, de nou vaig haver de baixar el ritme. No podia amb s'anima.
Despres que una caminant em passés, vaig decidir no pedre-la de vista a ella. Per Pollença no hagués trobat el cami des del refugi fins l'arrivada.
Ara em sento bé. Ple de felicitat per haver conseguit superar-me i, encara que hagi entrat poc abans del grup granera estic content. De Cuber a Pollença en poc mes vuit hores.
Gràcies a na Carme i n'Arantxa perque sense elles no hagués arrivat. Tot i essent la primera travessa per a elles és ben cert que estan molt millor que jo. I gràcies a en Dani. Ja saps que per a mi és un honor dir que et conec.
Aquesta és la meva primera travessa. M'ha agradat molt fer-la i més acabarla. Gracies a Es penjats per la tant bona organització.
Artur. Dorsal 114.
